L’objectiu dels etnògrafs és explorar “mons estrangers”
Les dificultats a l’hora d’establir contacte amb la cultura mallorquina és precisament aquesta manera tan indirecte de comunicar-se, En tots els aspectes molts cops són enigmàtics i això dificulta l’entendre les coses si no tens una certa intuïció. Fins i tot encara que tinguis un coneixement de base de la cultura, fins que no topes amb el dia a dia no te’n adones del difícil de l’entesa.
El dilema més important és el de trencar creences que creia que eren importants en favor de la integració i el descobriment de la cultura. En el meu cas, la creença de què les coses s’han de fer ben fetes, aquí fer les coses ben fetes i ràpides pot significar guanyar-te detractors perquè en general les coses surten “poc a poc” i la intenció és postergar la solució. Al final, per quedar tranquil amb la dicotomia, he optat per ser professional, sí, però adoptant un missatge: tinc un horari i faig el que puc en aquell horari, ni més ni menys. Si surten oportunitats per conèixer a algú i humanitzar l’experiència prioritzaré aquesta experiència al treball que estigui fent en aquell moment. Aquest punt és molt important perquè és un dels punts més importants de la cultura mallorquina: la part humana davant de la professional.
Els mallorquins estan acostumats a la presència d’altres cultures. Des de fa molts anys ha sigut una illa de pas per a viatgers de la Mediterrània i ara el turisme és el motor principal de “Sa Roqueta”, així és com l’anomenen carinyosament. És per això que la meva presència no ha suposat cap conflicte. Ells tenen una certa simpatia per als catalans i creences que ajuden en sentir-me del grup.
DISSENY PROPOSAT
Donat que els mallorquins són propensos a desconfiar crearia una aplicació que s’anomenés UEP! MALLORCA. Recordem que UEP! és la manera de saludar-se dels mallorquins.
Amb l’app UEP! MALLORCA estarem registrats perquè professionalment puguem conèixer amb qui estem parlant. Allà constarà tota una sèrie de preguntes que permetran saber sobretot quin és el llinatge de la persona i la seva provinença, coses importants per als mallorquins. Tot això com si es tractés d’una targeta de presentació. A més soluciones el conflicte del temps.
Les formes són importants a tot arreu però aquí encara més. Hi ha uns codis que permeten entendre millor als mallorquins i que quan hi connectes et converteixes en un “militant” més d’aquesta manera de fer. No hem d’oblidar que estem en una illa finita, que aquí els recursos no són infinits i el treball tampoc. Les famílies són el primer i sempre ha d’haver-hi un benefici material que puguin extreure de tu per poder deixar-te entrar. Sembla molt fred explicat així, però al final es tracta d’una manera menys hipòcrita que les societats peninsulars on es disfressa tot més. És una cultura molt visceral i que al mateix temps posseeix una riquesa lingüística superior a la catalana que amb el temps s’ha estandaritzat en contra de refranys interessants que ja no sonen, perdent així tret distintiu. O millor dit, creant-ne un de nou: la normalització.
En els meus treballs de camp m’he trobat amb una altra diferència i és la normalització. És a dir, els catalans som més taxatius i el que diuen és perquè és el que és, no hi ha interpretacions dobles. En canvi, el mallorquí és molt indirecte, no concedeix el conflicte i no diu que NO directament. Hi ha una frase que és la de “Ja et diré coses” que finalment veus que significa que “NO”. No es mullen, sempre velen entre aigües i es deixen endur per l’inèrcia de l’univers. Això ve perquè tothom es coneix a Mallorca, hi ha 6 graus de separació al món segons la idea que intenta provar que tots els humans estem connectats i que qualsevol persona coneix a una altra a través d’alguna d’aquestes connexions. Doncs bé, a Mallorca segurament aquests graus de separació es redueixen a 2. Això fa que les formes pel que fa al “quedar bé” siguin importants.
També en aquesta manera tan poc directa de comunicació hi ha un tret de desconfiança vers a tot el que se’ls hi apropa. Fins i tot quan condueixen no solen posar intermitents perquè no volen que sàpigues quin és el camí que segueixes. Sembla exagerat, però us asseguro que els codis hi són.
“Un parell” en mallorquí significa algú indefinit, un parell català són “dos” exactes. Aquí es tornen a no implicar amb el compromís i evitar com més problemes millor.
HI ha una simbiosi entre catalans i mallorquins pel fet que els catalans no som tan flexibles amb la vida en general i acabem baixant del burro en veure que hi ha altres maneres de viure la vida, com la mallorquina. I per altra part, pel fet que els mallorquins entenen que hi ha maneres més eficaces de produir que els pots beneficiar. I al final les dues cultures connecten per establir una relació de companyerisme i societat millorada vers aquelles que tan sols veuen i entenen la vida des de tan sols un punt de vista.
Fa poc me n’he adonat també que hi ha una cosa a polir per la meva part si vull connectar encara més amb la cultura mallorquina. Es tracta del ser taxatiu, sobretot en el treball per tal d’aconseguir les coses. M’explico amb exemples:
1. Afronto un problema des del minut 1 sense preguntar “Com estàs?” i després preguntar per al temps. Aquest és un dels grans problemes dels peninsulars i fora de l’illa que no entenen dels insulars. Repeteixo, són indirectes. Per tant, per solucionar un problema has de primer seguir el codi de primer preguntar com es troba, o algun punt d’unió que faci entendre que “sou amics”, Segon parlar del temps, imprescindible per xerrar de tot i de res i establir una confiança. Tercer abordar el problema suaument i parlant indirectament per tal de no ofendre al mallorquí i portar-lo al terreny que desitges.
2. Escric un email i ho interpreten com un atac. Això és habitual perquè el millor al final, és agafar el telèfon i solucionar-ho. Això sí, és menys productiu tot plegat, però almenys no et farà fora de l’illa.
3. Dic a algú que una altra persona no és aigua clara. Tornem a estar davant del problema d’interpretacions. Aquí “aigua clara” és un terme molt més pejoratiu que a península i, per tant, s’entén com si la persona que no és aigua clara, sigui una mena de monstre en la que ja no puguis confiar sense tenir en compte que el significat inicial que se li vol donar és de persona de la qual dubtes sense jutjar-lo, com una simple opinió.
El kit m’ha vingut molt bé per poder solucionar dubtes que tinc del dia a dia i poder confrontar-los amb la meva cultura catalana de base per entendre a la mallorquina.
El kit que m’ha ajudat a desxifrar-ho consta de:
– Llistat de preguntes que no sabem dels mallorquins:
– Com negocien?
– Com es deixen influenciar per als de més?
– Quins prejudicis com a grup tenen?
– Quina relació tenen amb les altres CCAA?
– Què els ofèn?
– Què els agrada dels de més?
– Com són feliços?
– Programa per prendre notes en l’acabar les sessions
– Fer un llistat de totes les festes tradicionals per
anar-hi i mimetitzar-te amb l’entorn, participar-hi
– Tenir l’orella més oberta que la boca, escoltar
– Poder desplaçar-se còmodament per als diferents pobles,tenir cotxe.
Des que va començar l’aventura de l’etnografia no m’ha deixat de fascinar com està d’estudiat tot i com de classificades estan les meves experiències en una ciència que estudio un grup humà en concret. En el meu cas mallorquí i mallorquines són el que porto estudiant des de fa 3 anys, ara ja més conscient del que ha fet que la meva integració en aquesta terra hagi sigut tan fàcil. I és que hi ha hagut una barreja d’atzar, de serendipia i d’etnografia en tot aquest procés. Un procés que dura 2 anys.
Anar cap a la gent significa trencar amb el teu ego, rendir-te i acceptar les coses com venen, com són sense modificar-les. Fins i tot els pensaments que volen modificar-ho i les creences limitants són aquí benvingudes per poder deixar-les passar i reflexionar però en cap cas per a tenir-les en compte en la presa de decisions.
Aquestes setmanes he pogut reunir una sèrie de notes i fotografies que són molt significatives de la vida mallorquina. És una vida senzilla, sense complicacions i força acomodada. El passat juga aquí una clau important perquè hi ha molta herència cultural i sobretot molta herència material que fa que no hi hagi tanta necessitat com trobem en altres punts del món. La necessitat mallorquina del sentit de la vida passa per al “Poc a poc” però sense el “Bona lletra” dels catalans. La diferència entre aquestes dues cultures és petita en paraules però substancial en significat.
Crec que no tothom pot ser un bon etnògraf. Has de sortir de la teva caixa mental, tot el que creies s’ha de posar en dubte en un context nou on poder reflexionar de les diferents interpretacions que una cultura en fa i com l’altra la contradiu.
Una conversació interessant entre un català i una mallorquina referent a com treballar professionalment. El català insistia que si el client et demana de fer un encàrrec, encara que no entri en pressupost, s’ha d’incloure com una inversió en les hores del projecte i, per tant, s’ha de fer. A més d’aquesta manera sortirà el projecte com tu desitges i fins i tot amb més rapidesa que si ho fa un altre. Aquest encàrrec era l’entrega d’uns papers a l’Ajuntament per poder iniciar unes obres. La mallorquina, però, va treure el seu ego mallorquí, perquè així l’he definit en el context general de la cultura mallorquina, i va dir que aquella no era feina seva, que ella havia estudiat per fer d’ARQUITECTA i no per fer de secretaria. Un altre exemple es reflecteix en el preu dels vins mallorquins que, encara que comparats amb els de península, fins i tot n’hi ha alguns de 5€ que superen els superen amb escreixos, el monopoli que fan entre ells aconsegueix que el preu mitjà d’un vi mallorquí es situï en els 15€. Cosa que el mercat internacional valora positivament com un producte gurmet amb valor afegit. Aquests exemples són dos de molts i que fan molt divertida l’experiència comparativa entre la meva cultura d’origen, la catalana, i la de destí, la mallorquina.
Pública 
Este es un espacio de trabajo personal de un/a estudiante de la Universitat Oberta de Catalunya. Cualquier contenido publicado en este espacio es responsabilidad de su autor/a.