Conrad Rius

L’objectiu dels etnògrafs és explorar “mons estrangers” 

Les dificultats a l’hora d’establir contacte amb la cultura mallorquina és precisament aquesta manera tan indirecte de comunicar-se, En tots els aspectes molts cops són enigmàtics i això dificulta l’entendre les coses si no tens una certa intuïció. Fins i tot encara que tinguis un coneixement de base de la cultura, fins que no topes amb el dia a dia no te’n adones del difícil de l’entesa.

El dilema més important és el de trencar creences que creia que eren importants en favor de la integració i el descobriment de la cultura. En el meu cas, la creença de què les coses s’han de fer ben fetes, aquí fer les coses ben fetes i ràpides pot significar guanyar-te detractors perquè en general les coses surten “poc a poc” i la intenció és postergar la solució. Al final, per quedar tranquil amb la dicotomia, he optat per ser professional, sí, però adoptant un missatge: tinc un horari i faig el que puc en aquell horari, ni més ni menys. Si surten oportunitats per conèixer a algú i humanitzar l’experiència prioritzaré aquesta experiència al treball que estigui fent en aquell moment. Aquest punt és molt important perquè és un dels punts més importants de la cultura mallorquina: la part humana davant de la professional.

Els mallorquins estan acostumats a la presència d’altres cultures. Des de fa molts anys ha sigut una illa de pas per a viatgers de la Mediterrània i ara el turisme és el motor principal de “Sa Roqueta”, així és com l’anomenen carinyosament. És per això que la meva presència no ha suposat cap conflicte. Ells tenen una certa simpatia per als catalans i creences que ajuden en sentir-me del grup.

DISSENY PROPOSAT

Donat que els mallorquins són propensos a desconfiar crearia una aplicació que s’anomenés UEP! MALLORCA. Recordem que UEP! és la manera de saludar-se dels mallorquins.

Amb l’app UEP! MALLORCA estarem registrats perquè professionalment puguem conèixer amb qui estem parlant. Allà constarà tota una sèrie de preguntes que permetran saber sobretot quin és el llinatge de la persona i la seva provinença, coses importants per als mallorquins. Tot això com si es tractés d’una targeta de presentació. A més soluciones el conflicte del temps.

Les formes són importants a tot arreu però aquí encara més. Hi ha uns codis que permeten entendre millor als mallorquins i que quan hi connectes et converteixes en un “militant” més d’aquesta manera de fer. No hem d’oblidar que estem en una illa finita, que aquí els recursos no són infinits i el treball tampoc. Les famílies són el primer i sempre ha d’haver-hi un benefici material que puguin extreure de tu per poder deixar-te entrar. Sembla molt fred explicat així, però al final es tracta d’una manera menys hipòcrita que les societats peninsulars on es disfressa tot més. És una cultura molt visceral i que al mateix temps posseeix una riquesa lingüística superior a la catalana que amb el temps s’ha estandaritzat en contra de refranys interessants que ja no sonen, perdent així tret distintiu. O millor dit, creant-ne un de nou: la normalització.

En els meus treballs de camp m’he trobat amb una altra diferència i és la normalització. És a dir, els catalans som més taxatius i el que diuen és perquè és el que és, no hi ha interpretacions dobles. En canvi, el mallorquí és molt indirecte, no concedeix el conflicte i no diu que NO directament. Hi ha una frase que és la de “Ja et diré coses” que finalment veus que significa que “NO”. No es mullen, sempre velen entre aigües i es deixen endur per l’inèrcia de l’univers. Això ve perquè tothom es coneix a Mallorca, hi ha 6 graus de separació al món segons la idea que intenta provar que tots els humans estem connectats i que qualsevol persona coneix a una altra a través d’alguna d’aquestes connexions. Doncs bé, a Mallorca segurament aquests graus de separació es redueixen a 2. Això fa que les formes pel que fa al “quedar bé” siguin importants. 

També en aquesta manera tan poc directa de comunicació hi ha un tret de desconfiança vers a tot el que se’ls hi apropa. Fins i tot quan condueixen no solen posar intermitents perquè no volen que sàpigues quin és el camí que segueixes. Sembla exagerat, però us asseguro que els codis hi són.

“Un parell” en mallorquí significa algú indefinit, un parell català són “dos” exactes. Aquí es tornen a no implicar amb el compromís i evitar com més problemes millor.

HI ha una simbiosi entre catalans i mallorquins pel fet que els catalans no som tan flexibles amb la vida en general i acabem baixant del burro en veure que hi ha altres maneres de viure la vida, com la mallorquina. I per altra part, pel fet que els mallorquins entenen que hi ha maneres més eficaces de produir que els pots beneficiar. I al final les dues cultures connecten per establir una relació de companyerisme i societat millorada vers aquelles que tan sols veuen i entenen la vida des de tan sols un punt de vista.

Fa poc me n’he adonat també que hi ha una cosa a polir per la meva part si vull connectar encara més amb la cultura mallorquina. Es tracta del ser taxatiu, sobretot en el treball per tal d’aconseguir les coses. M’explico amb exemples:

1. Afronto un problema des del minut 1 sense preguntar “Com estàs?” i després preguntar per al temps. Aquest és un dels grans problemes dels peninsulars i fora de l’illa que no entenen dels insulars. Repeteixo, són indirectes. Per tant, per solucionar un problema has de primer seguir el codi de primer preguntar com es troba, o algun punt d’unió que faci entendre que “sou amics”, Segon parlar del temps, imprescindible per xerrar de tot i de res i establir una confiança. Tercer abordar el problema suaument i parlant indirectament per tal de no ofendre al mallorquí i portar-lo al terreny que desitges.

2. Escric un email i ho interpreten com un atac. Això és habitual perquè el millor al final, és agafar el telèfon i solucionar-ho. Això sí, és menys productiu tot plegat, però almenys no et farà fora de l’illa. 

3. Dic a algú que una altra persona no és aigua clara. Tornem a estar davant del problema d’interpretacions. Aquí “aigua clara” és un terme molt més pejoratiu que a península i, per tant, s’entén com si la persona que no és aigua clara, sigui una mena de monstre en la que ja no puguis confiar sense tenir en compte que el significat inicial que se li vol donar és de persona de la qual dubtes sense jutjar-lo, com una simple opinió.

El kit m’ha vingut molt bé per poder solucionar dubtes que tinc del dia a dia i poder confrontar-los amb la meva cultura catalana de base per entendre a la mallorquina.

El kit que m’ha ajudat a desxifrar-ho consta de:

– Llistat de preguntes que no sabem dels mallorquins:

– Com negocien?

– Com es deixen influenciar per als de més?

– Quins prejudicis com a grup tenen?

– Quina relació tenen amb les altres CCAA?

– Què els ofèn? 

– Què els agrada dels de més?

– Com són feliços?

– Programa per prendre notes en l’acabar les sessions

– Fer un llistat de totes les festes tradicionals per 

  anar-hi i mimetitzar-te amb l’entorn, participar-hi

– Tenir l’orella més oberta que la boca, escoltar

– Poder desplaçar-se còmodament per als diferents pobles, tenir cotxe.

Per desenvolupar un kit de camp a Mallorca per entendre el fer de les mallorquines i els mallorquins no podem enregistrar-ho directament amb una gravadora, ni prendre apunts o notes que facin pensar que allò pot ser fruit de la base d’un guió de pel·lícula o d’un llibre del qual ens n’aprofitarem econòmicament.

La mentalitat mallorquina és, d’entrada, desconfiada. No és fàcil entrar en un grup mallorquí donat que en ser una illa tothom es coneix. En una de les experiències en la recerca del kit vaig topar amb un mallorquí del poble de Portocolom que el primer que em va preguntar és: “Qui és ton pare jove?” I és que la figura familiar i els cognoms a Mallorca donen més informació que qualsevol altra dada com la professió o els estudis. Aquí això poc importa, l’important és la relació familiar que és el que t’obre portes i oportunitats. Poc interessa si has estat 6 anys a Alemania o ets un astronauta. Aquest últim punt és una altra de les característiques per confeccionar el kit, perquè es tracta d’entendre que són gent humil que no presumeix del valor material de les coses.

Com bé comentava a l’estudi previ, és una societat indirecta perquè no són tan taxatius com els catalans i poden arribar a sentir-se incòmodes si d’entrada ets massa contundent amb la pregunta. No és fàcil perquè tot té la seva lectura. Hem d’entendre que estem en una illa i aquí hi ha un codi que s’ha de respectar, ja que si no no seràs benvinguda o benvingut o a la llarga seràs exclòs pel mateix grup.

El fet que no presumeixin es deu també a què hi ha una part d’enveja cap al veïnat que fa que pugui ser un problema per aquell qui destaca massa en alguna qualitat.

Per sort meva, el català aquí està ben vist, ja que la cultura mallorquina és poc tolerant amb el que ve de fora, en general per tradició i segueixo plantejant la importància de pensar que estem davant d’una illa, hermètica a segons quins canvis però oberta al món com cap. Hi ha una paraula que s’utilitza per anomenar aquells que vénen de fora: foraster. Però també hi ha una paraula per anomenar aquell que ve de Catalunya: el català. Som com cosins culturals i això és una oportunitat per apropar-me al grup.

Adaptar les paraules per parlar mallorquí i no català és important per connectar amb elles i ells i establir una relació de confiança més oberta i profunda. D’entrada són molt reservats.

Una de les meves primeres aproximacions al grup va donar fallida. Volia trobar feina, volia fer dissenys i millorar la imatge de tot allò que havia vist fins llavors. El que no sabia és que importa més la relació amb el grup familiar i les possibles jerarquies entre elles que el fet de pagar a un dissenyador desconegut per fer una feina que, d’entrada, no està valorada i que qualsevol pot fer.

Vaig haver d’aprendre a conèixer gent sense gens d’interés, simplement per entrar dins de la comunitat. És llavors, després d’algunes festes com la matança de porcs, molt important per al mallorquí, que la xarxa de coneguts va començar a créixer i va poder fer que tingués més oportunitats professionals.

      Tu ets en Conrad, no? El que coneix a Can Bernat 

I per art de màgia el grup s’obre i t’explica tot el que necessitis, ets un més. Aquí es veu la humanitat i proximitat d’aquest col·lectiu que si bé d’entrada sembla reticent després s’obre com un parent més.

Amb tot i això, com a conclusió, és important que el kit permeti connectar amb el grup mallorquí i poder conèixer la seva forma de viure i pensar.

El kit consta de:

– Llistat de preguntes que no sabem dels mallorquins:

– Com negocien?

– Com es deixen influenciar per als de més?

– Quins prejudicis com a grup tenen?

– Quina relació tenen amb les altres CCAA?

– Què els ofen? 

– Què els agrada dels de més?

– Com són feliços?

– Programa per prendre notes a l’acabar les sessions

– Fer un llistat de totes les festes tradicionals per anar-hi i mimetitzar-te amb l’entorn, participar-hi

– Tenir l’orella més oberta que la boca, escoltar

– Poder desplaçar-se còmodament per als diferents pobles, tenir cotxe.

Acabo amb una frase de Hitzler a un dels articles de consulta que diu així: L’objectiu dels etnògrafs és explorar “mons estrangers” 

La comunitat triada és la comunitat mallorquina pròpia d’un poble de l’Illa tractada com a ciutadans illencs que pensen, elaboren tradicions i fan les coses diferents a les persones de península com jo.

Donat que fa dos anys que visc a Mallorca, com a català, em permet trobar moltes situacions i experiències que no són pròpies de península, i també el llenguatge que difereix bastant del català encara que d’arrel es tracti del mateix idioma.

Enfoco aquest projecte com un projecte d’integració i d’investigació perquè ho he estat fent d’ençà que vaig arribar. Els citats reptes del projecte coincideixen perfectament amb l’experiència de viure en un lloc on has de dissenyar per elles/ells i amb elles/ells, els i les mallorquines, i no per les/els altres i amb els altres, els i les catalanes.

Els instruments de recerca passen primer per entrevistes amb mallorquines/ns i el mateix treball de camp de les diferents situacions que jo, un català, viu diàriament.

Trio aquesta comunitat perquè encara avui em pregunto per què la comunitat mallorquina realitza de diferent manera les coses a com jo les tenia preconcebudes. Això m’ajudarà a integrar-m’hi millor.

Potser d’entrada dóna la sensació que un grup tan ampli no pugui formar part d’una comunitat a ser investigada. La realitat aquí entra en joc i em fa veure que si és necessari. Al llarg de la meva estància a Mallorca m’he trobat a diferents supòsits que no he arribat a entendre. A més vaig venir directe de passar 6 anys immers en una cultura molt diferent, com és l’alamana, de la que vaig fer un procés etnogràfic intern sense saber-ho i vaig integrar aquesta part de cultura alamana al meu jo, de la que tanta influència he rebut. Aquest fet tan concret fa que sigui necessari ara una visió més concreta de la comunitat mallorquina per entendre professionalment i personalment com millorar la comunicació i entendre la idiosincràsia pròpia d’una comunitat illenca amb les seves virtuts i rareses com si es tractés d’un microecosistema cultural en ple Mediterrani.

Per exemple, la cultura mallorquina és indirecte amb relació a l’alamana. Una frase tant explicita i amb un significat tan concret com la de “Ja et diré coses en acabar” es converteix, a Mallorca, en una frase negativa amb l’objectiu de no confrontar a l’interlocutor i fer-ho tot més suau. En termes generals el “Ja et diré coses” aquí significa “No m’interessa”.

Per cert, «Som» en mallorquí significa «Sóc». Ja sóc aquí